A inicis del confinament
pandèmic, el 20 de març, la cantant Rosalía va penjar la pregària del
parenostre al seu Twitter. Més endavant, el periodista Jordi Évole l’entrevistava
a #LoDeQuédateEnCasa3 i va aparèixer la pregunta sobre el parenostre. El diàleg,
que podeu
trobar aquí, és molt interessant i el reproduïm:
Jordi Èvole: Pusiste el otro día
en tu Twitter el padrenuestro.
Rosalía: Sí, sí.
Jordi Èvole: ¿Rezas?
Rosalía: A mi manera. Yo lo puse
porque mi abuela, cuando yo era pequeña y me quedava a dormir con ella me lo
rezaba, siempre, antes de dormirme. Pero bueno, yo sí que intento, cada día, antes
de ir a dormir, intento como agradecer todas las coses buenas y positivas que
haya o en el mundo, o a mi alrededor. Intento como tomar conciencia de ello
porque eso me ayuda a estar más anclada.
D’aquest comentari de la Rosalía
podem destacar aspectes molt bonics i suggeridors:
Visca l’àvia!. Tots necessitem algun “sherpa de les altures”, un
mestre espiritual, un pedagog del transcendent... o com vulguem dir-ne. Si
tenim sort, com la Rosalía, podem trobar aquest mestratge ben a prop, dins de
casa i dels familiars o amics propers. Pot passar que el mestratge es quedi en
una etapa de la infantesa, això ja és tot un tresor!, però cal seguir buscant
gent que ens acompanyi en aquesta recerca. Com escola cristiana, seria
desitjable que els alumnes també poguessin trobar un acompanyament espiritual (conjuntament
al que ara anomenem “emocional” o “d’interioritat”) en altres persones de
confiança dins la comunitat educativa. Educar integralment la persona també
implica no escapçar la dimensió espiritual.
Fer examen del dia per viure la vida. Deia ja el filòsof Sòcrates
que “una vida sense examen no paga la pena ser viscuda”. Fer examen del dia no
és un “judici final avant la lettre”
on comptar què he fet bé o què he fet malament, i així posar-me medalles o
castigar-me. La perspectiva cristiana de l’examen diari tampoc és un mindfulness evasiu, “per sentir-me bé” i
evitar prendre pastilles per dormir. Fem l’examen del dia perquè ens agrada la
vida i volem ser agraïts amb el Déu de la vida!. Fer l’examen del dia,
assaborir el que ha passat, ens ajuda a estar atents i respondre amb humilitat,
tocant de peus a terra, què podem aportar pel dia següent.
Ancorar-se a l’Esperança. La pregària, ja sigui el parenostre, ja sigui
agrair les coses bones que passen i que “no hem comprat” (gratuïtes), no ens
aliena ni ens fa estar en el món d’una manera estranya o rara. La pregària ens
ajuda, com diu Rosalía, a estar “més ancorats”, més centrats, a saber on estem
i per què. Curiosament, l’àncora, “en color cristiano”, és el símbol de l’Esperança (una de les tres
anomenades “virtuts teologals”: Fe, Esperança i Caritat, que trobem a l’Himne
de l’Amor: 1a Cor 13). Precisament perquè estem ancorats amb la pregària podem “en-cor-ar-nos”
anhelant un altre món possible.
Potser anem descobrint una
Rosalía “diferent” sense deixar de ser ella mateixa. Potser ara sí que podem
entendre, per exemple, a aquella noia que va fer, tota sola, el Camino de
Santiago quan tenia dinou anys (notícia
aquí).
