Per “Crèixer en la fe”, ens fa molt profit situar-nos amb la
imaginació en l’anomenada “vida oculta” de Jesús. Per això proposem la lectura
de “L’exemple de Natzaret”, que va
ser el discurs del Papa Pau VIè a
Natzaret, el 5 de gener de 1964, en el que va ser el darrer dia del primer
viatge contemporani d’un papa a l’estranger, a Terra Santa. (Recollit a Dalmau, Bernabé. Els millors textos eclesials de la litúrgia
de les hores. CPL, 2020. Pg. 45-47)
«La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença
a conèixer la vida de Crist: és l’escola de l’Evangeli.
En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a
meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, quehi ha en
aquesta revelació del Fill de Déu, simplíssima, humilíssima i plena de
formosor. Potser hi aprenem, fins i tot, sensen adonar-nos-en, a imitar-lo.
Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual
podem comprendre fàcilment qui és el Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a
considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i,
en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums,
la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per
a manifestar-se en el món. Aquí tot té la seva significació.
Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què
ha d’observar una dosciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i
seguir la doctrina de l’Evangeli.
Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa,
com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim escola
de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi
a l’autèntica ciència de la vida al costat de Maria, per poder entendre la
veritat de Déu!
Però aquí hi som només com a transeünts, i ens veiem forats
a abandonar el desig de dur a terme el propòsit, mai acomplert del tot, de conèixer
l’Evangeli en aquesta casa. Tanmateix no marxarem tan de pressa que no donem,
com si fos d’amagat, unes monicions breus des d’aquesta casa de Natzaret.
Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tan de bo
rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre
necessari, però més ara, quan la vida massa agitada de la nostra època ens
veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes
vociferacions! Oh silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons
pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per
a escoltar sense error els consells secrets de Déu i les manaments dels mestres
veritables! Ensenya’ns com en són d’imprescindibles i el que valen l’autèntica
formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim en la vida, i l’oració
que, en el seu secret, és vista només per Déu!
Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família.
Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és
la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i
inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família,
que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa
fonamental en l’ordre de la societat.
Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió
de Natzaret! Oh casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem
entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora, del treball humà; volem
afirmar aquí la dignitat del treball d’una manera tal que l’experimenti tothom;
volem recordar, precisament sota aquesta teulada, que el treball no és un fi
per ell mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò
que hom anomena aspecte econòmic, sinó també d’aquelles altres coses per les
quals s’adreça a un fi preclar; aquí volem anunciar la salvació als obrers de
tot el món, i proposar-los un gran model, llur germà diví, profeta de totes les
causes justes concernents a ells: ens referim a Crist, Senyor nostre.»
