D’acord, aquestes línies no volen motivar la desmobilització sense permís de la pastoral educativa; més aviat tot el contrari. Tampoc pretenen l’abandonament d’uns espais sacres, sovint poc freqüentats, per part de la comunitat educativa. Menys encara “fer pila” i no anar a classe!. Desertar pot tenir una altra accepció des de l’espiritualitat cristiana pròpia dels temps quaresmals: fer de la realitat escolar un lloc de trobada amb el transcendent.
Prenent de referència el món de la
parella, desertar pot ser un convit a tornar als arkhetopos, els “llocs de sentit” o enamorament, de la relació amb
el Crist. En els paisatges bíblics, el desert és presentat pels profetes com el
lloc de retrobada amb el Déu de l’Aliança, com una oportunitat per reprendre
aquella relació de Déu amb el seu Poble (Os 2,16-17). Desertar és, en els
neologismes del Papa Francesc, “primerejar” (Evangelii Gaudium 24): sortir al desert secular de la indiferència
i presentar a les aules, potser per primer cop a oïdes i cors de molts alumnes,
la persona i missatge de Jesús.
El desert és el lloc del silenci, però
en el silenci es poden escoltar moltes coses!. En el batibull de l’aula potser
el professor voldria recordar que el primer manament és precisament aquest:
Escolta! (Dt6,4: «Escola Israel, el Senyor és el nostre Déu»). Desertar
l’escola és mantenir l’escolta atenta a les realitats més silenciades; tant les
internes de cada l’alumne, com les de la pròpia institució, o les que resten
fora de la seguretat perimetral del centre.
Desertar, finalment, és disposar-se a
ser avaluats. Si «l'Esperit empenyé Jesús cap al desert» (Mc 1,12-13), també la
quaresma pot ser una posada a prova de l’acció evangelitzadora de les escoles
cristianes. En el silenci, a semblança de les temptacions del desert, podem
preguntar-nos si no hem reduït la pastoral educativa a l’oferiment de pans, la
seducció emocional, o la continuïtat de dinàmiques de poder. Cal “desertar l’escola”
per despertar a la Bona Nova.
