- La meva mare truca molt per telèfon per demanar-me que la
vagi a veure. Hi vaig poc. Ja saps com són els ancians: sempre repeteixen el
mateix! Vaig carregat de compromisos.
- Jo, en canvi –li diu el seu company–, parlo molt amb la
mare. Cada vegada que em trobo baix de forma la vaig a veure; em fa sentir
millor.
- Caram! Ets millor que jo.
- No, soc igual que tu –respongué amb tristesa–. Visito la
meva mare al cementiri. Mentre vivia, jo tampoc l’anava a veure. No saps com la
busco, ara que l’he perdut. Per si et pot servir la meva experiència, conversa
amb la teva mare ara que encara la tens. No esperis que ja sigui al cementiri
perquè allà la reflexió dol fins al més íntim d’un mateix, ja que no podràs fer
el que vas deixar pendent i serà un buit que mai no podràs omplir. No permetis
que et passi el que em va passar a mi.
Ens preguntem:
- Creus que és exagerada aquesta anècdota? Com vivim o hem viscut la relació amb els pares o avis?.
- Encara hi som a temps? De quina manera?
Ressò Bíblic:
- Mateu 25,31-46 (Judici final)
- Marc 15,33-39 (Mort de Jesús)
- Joan12,25-36 (Si el gra de blat no mor)
- Salm23 (El Senyor és el meu Pastor)
- 1Joan 3,14-16 (hem passat de la mort a la vida)
Crèixer:
Per Tots Sants, molts tenim el costum d’anar al cementiri en
família i sense pressa. A les mans, un ram de flors, un filferro, un martell,
un drap... i poca cosa més. Bé, sí, i molt més: un record gratificant del pare,
de la mare, de l’avi i de la iaia... I tots mans a l’obra: un treu les flors
pansides de la làpida, l’altre neteja la pols, l’altre reforça un clau, l’altre
hi entortolliga el filferro per enganxar-hi el ram de flors... Fem un
semicercle, silenci, records emotius, una llàgrima que no acaba de sorgir, un
parenostre, més silenci... No sé per què, però ressona en el meu interior el
Santa nit, plàcida nit, com si em trobés davant d’aquell pessebre familiar
nadalenc en el qual cadascú, amb la seva creativitat, hi ha posat, com cada
any, el seu “granet de sorra”: suro, pedres, molsa, estrella, Maria, Josep, el
Nen Jesús...
Però també és la crua realitat que sovint “passem” de
persones que ens reclamen un gest d’amistat o d’humanitat fins que ja no les
tenim entre nosaltres. Llavors tot són “corredisses” per corones, lamentacions,
llàgrimes... “En vida, amic, en vida!”.
Valors: Acollida – Fidelitat – Amor
100 contes amb valors. Recopilació i redacció: Mn. Josep Perich; Il·lustracions: Pere Romagós Planas, mestre d’art; Correcció: Marta Finazzi, filòloga.
