D’acord, l’espai escolar és aquest “altre mestre” que educa; més enllà de l’equip docent, els companys o la família. L’espai escolar, com qualsevol altre, no és espiritualment neutre i, encara que es presenti com un espai “apofàtic” o “asèptic”, aquest ja parla, encara que sigui implícitament, d’allò que la institució educativa és i d’allò que vol parlar o silenciar. Per això té tot el sentit del món que des del Departament de Pastoral de l’Escola Cristiana, per exemple, s’estigui desenvolupant una formació sobre “Criteris i disseny d’espais pastorals”, que agafa la totalitat dels àmbits del centre escolar: des de la capella fins a la porteria. Ben mirat, “sacre” vol dir “separat” i tot centre educatiu posseeix aquesta dimensió d’espai “reservat” o guardat, diferenciat del profà, del carrer. També l’habitatge, o la mateixa ciutat quan estava envoltada de muralles, participa d’aquesta idea de reserva, a mode de matriu on es desenvolupa una vida amb ordre i sentit.
Una nova tipologia d’espais escolars
va apareixent de la ma d’una actualització de l’acció pastoral als centres
educatius que rep noms similars al de “aula d’interioritat”, a voltes com un
espai polivalent alternatiu, a voltes suplint l’espai sacre escolar. Certament,
l’educació en la interioritat és una tasca necessària perquè sense subjecte,
sense ànima ni activitat interna, tota activitat educativa i pastoral és mer
adoctrinament. Cal estar atent, però, de no suplir la vivència de l’Evangeli per
educació emocional, mindfulness
escolar, o altres pràctiques que si, ben enteses, poden ajudar a estar atent a
l’alteritat i la transcendència, també poden resultar activitats alienants,
descompromeses o profundament egocèntriques. L’educació en la interioritat pren
més força quan aquesta va acompanyada, ja en els seus inicis, amb
l’explicitació de l’Evangeli, i no pas com un eternitzat pas previ vers una
acció pastoral absent. L’escola cristiana, en definitiva, no es pot reduir a un
“balneari pneumatològic”.
