Primer visità l’infern. El veié com un gran banquet de gent
desesperada. Les taules, ben parades, eren plenes de plats deliciosos. El
condemnats havien de fer servir unes culleres enormes d’un parell de metres.
Cadascú pretenia portar el menjar a la boca amb la cullera, però li queia per
tots els costats. Tots estaven furiosos, cridaven, xisclaven de fam i
blasfemaven.
Després pujà al cel. Sorprenentment, hi va veure grans
taules amb plats gustosos. Aquells benaventurats també feien servir culleres
enormes de dos metre de llarg; però allà tots
menjaven feliços. Quin era el secret? Cadascú no es preocupava
d’alimentar-se sinó d’alimentar el que tenia al davant.
Ens preguntem:
- És un conte del “més enllà” o ben real, d’”aquí”?
- Tenim un record especialment gratificant d’algun àpat?
- Quin fou el secret? Què hauríem de vetllar més en els àpats familiars o les relacions socials?
- Mateu 6, 16-21 (Un tresor en el cel)
- Joan 13,1-17 (Jesús renta els peus...)
- Gènesi 18,1-10a. (Tres personatges arriben a la tenda)
- 1Corintis 11,17-26 (Desordres en el sopar del Senyor)
Crèixer:
Més enllà de la seva funció nutritiva, un dinar familiar
recrea aquella fraternitat i gratuïtat comunitàries, capaces de provocar una de
les expressions més sagrades de l’ésser humà: el somriure.
Malauradament, no sempre és així. Sobretot, en el nostre món
benestant «el culte a la imatge imposa als seus feligresos rigoroses
penitències dietètiques en exercicis mortificants. El mirall i la balança són
els insubornables confessors d’aquesta estesa religió de l’aparença» ( Francesc
Torralba)
Carlos i Mari, d’Hondures, tenen sis fills en edat escolar,
excepte el gran, de 24 anys, que està en tractament psiquiàtric. La mare
feineja mitja jornada en un hotel, a 25 kilòmetres en tren. El pare, a l’estiu,
al llarg de la setmana, es desplaça a viure a uns 60 kilòmetres per recollir
fruita i després es queda a l’atur. Anant a casa d’aquesta família, t’adones
del bon caliu familiar i de com et conviden, amb un somriure cordial, a unes
galetes i un caldo sortits de Càritas. Els fills, ben aplicats a l’escola ja
els voldrien moltes famílies. En el nostre ben proper “Quart Món”, el de la
precarietat, és possible el miracle del “somriure”.
Quin contrast entre un dinar al “cel” o a “l’infern” del
conte, és clar!
Valors: Comunitat – Gratuïtat - Austeritat
100 contes amb valors. Recopilació i redacció: Mn. Josep Perich; Il·lustracions: Pere Romagós Planas, mestre d’art; Correcció: Marta Finazzi, filòloga
