«Arribat el
capvespre» (Mc 4,35).
Així comença
l'Evangeli que hem escoltat. Des de fa
algunes setmanes sembla que tot s'ha
enfosquit. Denses tenebres cobreixen les
nostres places, carrers i ciutats; s'han
anat ensenyorint de les nostres vides
omplint-ho tot d'un silenci que ensordeix
i un buit desolador que ho paralitza tot
al seu pas: es nota a l'aire, se
sent en els gestos, ho diuen les
mirades. Ens trobem espantats i perduts.
Igual que als deixebles de l'Evangeli, ens
va sorprendre una tempesta inesperada i
furiosa. Ens vam adonar que estàvem en la
mateixa barca, tots fràgils i
desorientats; però, al mateix temps,
importants i necessaris, tots cridats a
remar junts, tots necessitats de
confortar-nos mútuament. En aquesta
barca, hi anem tots. Com
aquests deixebles, que parlen amb una
única veu i amb angoixa diuen: «Ens enfonsem»(cf. v. 38),
també nosaltres descobrim que no podem
seguir cadascun pel nostre compte, sinó
només junts.
És fàcil
identificar-nos amb aquesta història, el més difícil és
entendre l'actitud de Jesús. Mentre els
deixebles, lògicament, estaven alarmats i
desesperats, Ell romania apopa, a la part de la
barca que primer s'enfonsa. I, què fa?
Malgrat l'enrenou i el bullici, dormia
tranquil, confiat en el Pare —és l'única
vegada a l'Evangeli que
Jesús apareix dormint—. Després que el despertessin i
que calmés el vent i les aigües, es va
dirigir als deixebles amb un to de retret:
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?»
(v. 40).
Mirem
d'entendre-ho. En què consisteix la manca
de fe dels deixebles que es contraposa a
la confiança de Jesús? Ells no havien
deixat de creure en Ell; de fet, el van
invocar. Però vegem com l'invoquen:
«Mestre, ¿no us fa res que ens enfonsem?»
(v. 38). No us fa res: van pensar
que Jesús es desinteressava d'ells, que no
els parava esment. Entre nosaltres, en les
nostres famílies, allò que més ens dol és
quan sentim dir: «És que no
t'importo?». És una frase
que danya i desferma tempestes en el cor.
També haurà sacsejat a Jesús, perquè a Ell
li importem més que a ningú. De fet, una
vegada invocat, salva els seus
deixebles desconfiats.
La tempesta
desemmascara la nostra vulnerabilitat i
deixa al descobert aquestes falses i
supèrflues seguretats amb les que havíem
construït les nostres agendes, els nostres
projectes, rutines i prioritats. Ens
mostra com havíem deixat adormit i
abandonat allò que alimenta,
sosté i dona força a la
nostra vida i a la nostra comunitat. La
tempesta posa al descobert tots els
intents d'encaixonar i oblidar el que va
nodrir l'ànima dels nostres pobles; totes
aquelles temptatives d'anestesiar amb
aparents rutines “salvadores”, incapaces
d'apel·lar a les nostres arrels i evocar
la memòria dels nostres ancians,
privant-nos així de la immunitat
necessària per a fer front a l'adversitat.
Amb la
tempesta, ha caigut el maquillatge
d'aquests estereotips amb els que
disfressàvem els nostres egossempre
pretensiosos de voler aparentar; i ha
deixat al descobert,
una vegada més, aquesta (beneïda)
pertinença comuna de la qual no podem ni
volem evadir-nos; aquesta pertinença de
germans.
«Per què teniu
por? Encara no teniu fe?». Senyor, aquesta
tarda la teva Paraula ens interpel·la i es
dirigeix a tots. En el nostre món, que Tu
estimes més que nosaltres, hem avançat
ràpidament, sentint-nos forts i capaços de
tot. Cobejosos de guanys, ens hem deixat
absorbir pel que és material i ens
hem deixat trastornar per la pressa. No
ens hem aturat davant les teves crides, no
ens hem despertat davant guerres i
injustícies del món, no hem escoltat el
crit dels pobres i del nostre planeta
greument malalt. Hem continuat
impertorbables, pensant en mantenir-nos
sempre sans en un món malalt. Ara, mentre
estem en mars agitades, et supliquem:
“Desperteu, Senyor”.
«Per què teniu
por? Encara no teniu fe?». Senyor, ens
dirigeixes una crida, una crida a la fe. Que
no és tant creure que Tu existeixes, sinó
anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta
Quaresma ressona la teva crida urgent: «Convertiu-vos a
mi amb tot el vostre cor», (Jl 2,12). Ens
crides a prendre aquest temps de prova
com un moment
d'elecció. No és el
moment del teu judici, sinó del nostre
judici: el temps per a triar entre el que
compta veritablement i el que passa, per
separar el que és necessari del que no ho
és. És el temps de restablir el rumb de la
vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I
podem mirar tants companys de viatge que
són exemplars, ja que, davant de la por, han
reaccionat donant la pròpia vida. És la
força operant de l'Esperit vessada i
plasmada en valents i generosos
lliuraments. És la vida de l'Esperit capaç
de rescatar, valorar i mostrar com les
nostres vides estan teixides i sostingudes
per persones corrents—habitualment oblidades—
que no apareixen en portades de diaris i
de revistes, ni en les grans passarel·les
de l'últim xou però, sense cap dubte,
estan escrivint avui els esdeveniments
decisius de la nostra història: metges,
infermers i infermeres, encarregats de
reposar els productes en els supermercats,
netejadores, cuidadores, transportistes,
forces de seguretat, voluntaris,
sacerdots, religioses i tants altres que han comprès que ningú no se salva sol. Davant del sofriment,
on es mesura el veritable desenvolupament
dels nostres pobles, descobrim i
experimentem l'oració sacerdotal de Jesús:
«Que tots siguin u» (Jn 17,21). Quanta
gent cada dia demostra paciència i infon
esperança, tenint cura de no sembrar
pànic sinó corresponsabilitat. Quants
pares, mares, avis i àvies, docents
mostren als nostres infants, amb gestos
petits i quotidians, com enfrontar i
transitar una crisi readaptant rutines,
aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes
persones resen, ofereixen i intercedeixen
pel bé de tots. La pregària i el servei
silenciós són les nostres armes
vencedores.
«Per què teniu
por? Encara no teniu fe?». El començament
de la fe és saber que necessitem la
salvació. No som autosuficients; sols ens
enfonsem. Necessitem el Senyor com els
antics mariners els estels. Convidem
Jesús a la barca de la nostra vida.
Lliurem-li els nostres temors, perquè els
venci. Igual que els deixebles,
experimentarem que, amb Ell a bord, no es
naufraga. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir
en una cosa bona tot el que ens succeeix,
fins i tot allò més dolent. Ell
porta serenitat en les nostres tempestes,
perquè amb Déu la vida no mor mai.
El Senyor ens
interpel·la i, enmig de la nostra
tempesta, ens convida a despertar i
activar aquella solidaritat i esperança
que és capaç de donar solidesa, contenció
i sentit a aquestes hores on tot sembla
naufragar. El Senyor es desperta per a
despertar i revifar la nostra fe pasqual.
Tenim una àncora: en la seva Creu hem
estat salvats. Tenim un timó: en la seva
Creu hem estat rescatats. Tenim una
esperança: en la seva Creu hem estat
sanats i abraçats perquè ningú ni res no
ens separi del seu amor redemptor. Enmig
de l'aïllament on sofrim la falta dels
afectes i de les trobades, experimentant
la mancança de tantes coses, escoltem una
vegada més l'anunci que ens salva: ha
ressuscitat i viu al nostre costat. El
Senyor ens interpel·la des de la seva Creu
a retrobar la vida que ens espera, a mirar
aquells que ens reclamen, a potenciar,
reconèixer i incentivar la gràcia que ens
habita. No apaguem la flama del ble que
vacil·la (cf. Is 42,3), que mai
emmalalteix, i deixem que revifi
l'esperança.
Abraçar la seva
Creu és animar-se a abraçar totes les
contrarietats del temps present,
abandonant per un instant el nostre afany
d'omnipotència i possessió per a donar
espai a la creativitat que només l'Esperit
és capaç de suscitar. És animar-se a
motivar espais on tots puguin sentir-se
convocats i permetre noves formes
d'hospitalitat, de fraternitat i de
solidaritat. En la seva Creu hem estat
salvats per a allotjar l'esperança i
deixar que sigui ella qui enforteixi i
sostingui totes les mesures i camins
possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a
cuidar. Abraçar al Senyor per a abraçar
l'esperança. Aquesta és la força de la fe, que
allibera de la por i dona esperança.
«Per què teniu
por? Encara no teniu fe?». Benvolguts
germans i germanes: des d'aquest
lloc, que ens parla de la fe de Pere, sòlida com una
roca, aquesta tarda
m'agradaria confiar-vos a tots al Senyor,
a través de la intercessió de la Mare de
Déu, salut del seu poble, estrella de la
mar tempestuosa. Que des d'aquesta
columnata que abraça Roma i el món,
descendeixi sobre vosaltres, com una
abraçada consoladora, la benedicció de
Déu. Senyor, beneïu el món, doneu salut als
cossos i consoleu els cors. Ens
demaneu que no sentim
temor. Però la nostra fe és feble i tenim
por. Però vós, Senyor, no
ens abandoneu a mercè de la
tempesta. Repetiu novament: «No tingueu
por» (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb
Pere, «descarreguem
en Vós totes les nostres preocupacions, perquè teniu cura de
nosaltres” (cf. 1 Pe 5,7).
