(Eloi Aran) Sovint sentim a parlar de “conversió d’unitats” a física, “factor de conversió” a matemàtiques, de “conversió química” o també de “conversió analògico-digital”. Hi ha, però, una altra conversió, que és la “conversió personal”: confiar que puc viure d’una altra manera.
La quaresma, més enllà d’una àvia surrealista que té set cames i porta un bacallà a la ma, és el temps de conversió pels cristians. Convertir-se en què? Per a què?... Conversió és un canvi de perspectiva envers la pròpia vida, per això el dimecres de cendra (dia d’inici de la quaresma) el capellà dibuixa una creu amb cendra al front de la persona creient mentre li diu “Converteix-te i creu en l’Evangeli”. Independentment de les creences de cadascú, podem aprofitar aquest temps de quaresma com un “examen de millora” amb les següents qüestions:
- Un temps per l’austeritat (Dejuni). Saps controlar-te? Pots estar-te de certs consums (de mòbil, de jocs...)? De què ets dependent?
- Un temps per la solidaritat (Almoina). Quin lloc ocupen els més desafavorits en la teva vida? Quin voluntariat pots fer aquests dies?...
- Un temps per la interioritat (Pregària). Tens temps per aturar-te i prendre consciència del que et passa? Vius la vida o, més aviat, “la vida et viu” (i pot amb tu)
- Un temps per la reconciliació (Perdó). Hi ha ferides amb d’altres persones que cal guarir? A qui he deixat de banda del meu entorn?
Recurs complementari: Convertir-se és agrair, agrair és estimar
En aquest fragment de la pel·lícula “La misión” trobem en Rodrigo (un ex-traficant d’esclaus indígenes, interpretat per Robert de Niro) preguntant al Pare Gabriel (un missioner jesuïta, interpretat per Jeremy Irons) com pot agrair als guaranís que li hagin perdonat la vida i l’hagin acollit a casa seva després d’haver-los perseguit i matat durant tants anys. En Gabriel el convida a llegir l’Evangeli. El text que apareix és l’Himne de l’Amor de Sant Pau. Agrair és estimar.
"Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran." (1Cor 13)
