Encuriosit, va sortir de l'església per buscar l'origen d'aquesta meravella i es va trobar amb un noiet assegut al llindar de la porta de l'escola. Al seu costat hi havia una mena d'arbre de Nadal daurat.
-Però quina preciositat d'arbre! -va exclamar el mossèn-. Sembla que l'hagi tocat el cel, perquè irradia una essència divina! És fet d'or pur! D'on l'has tret?
El noi no va demostrar gaire entusiasme pel comentari del capellà.
-És veritat que això que tragino s'ha tornat més pesant a mesura que caminava i les fulles s'han tornat més dures. Però no pot ser d'or, i em fa por la reacció que puguin tenir els pares.
El noi va explicar la seva història:
-Aquest matí he sortit de casa per anar a la ciutat de Tarbes. La mare m'havia donat diners per comprar un arbre de Nadal ben maco. Però resulta que, mentre travessava un poble, he vist una senyora velleta i sola, sense família per poder celebrar junts la gran festa de la Cristiandat. Li he donat uns quants diners per al sopar, perquè estava convençut que em farien un descompte en la meva compra.
»Quan he arribat a Tarbes, he passat per davant de la presó i hi he vist un grup de persones que esperaven l'hora de visita. Totes estaven tristes, perquè passarien la nit lluny dels seus éssers estimats. He sentit unes persones que comentaven que ni tan sols no havien pogut comprat una mica de torrons. Immediatament, empès pel romanticisme de la gent de la meva edat, he decidit repartir els meus diners entre aquelles persones que els necessitaven més que no pas jo. Només m'he guardat una quantitat mínima per al dinar; el jardiner és amic de la meva família, estava segur que em donaria l'arbre, i jo ja treballaria per a ell la setmana entrant per pagar-li el deute.
»Però, quan he arribat al mercat, m'han dit que el jardiner que conec no havia anat a treballar. He provat de totes les maneres possibles que algú em deixés diners per poder comprar un arbre en un altre lloc, però no me n'he sortit.
»M'he convençut que tindria les idees més clares amb l'estómac ple. Quan anava cap al bar, un nen que semblava estranger m'ha demanat si li podia donar una moneda perquè feia dos dies que no menjava. Com que m'he imaginat que el Nen Jesús devia haver passat gana alguna vegada, li he donat els pocs diners que em quedaven, i he tornat cap a casa. Durant el camí de tornada, he arrencat una branca de pi i he mirat d'arranjar-la perquè quedés bé, però s'ha tornat tan dura com si fos de metall, i no s'assembla ni de bon tros a l'arbre de Nadal que espera la mare.
-Fill meu -va dir el capellà-, no en tinc cap dubte: el perfum d'aquest arbre em diu que l'ha tocat el cel.
Deixa'm explicar-te la resta de la història:
»Així que l'has deixada, la velleta ha demanat a la Mare de Déu -una mare com ella- que et compensés per aquesta benedicció tan inesperada. Els familiars dels presos han quedat convençuts que eres un àngel i han resat per donar les gràcies pels torrons que han pogut comprar. El nen que t'has trobat ha donat les gràcies a Jesús per haver-li saciat la gana.
»La Mare de Déu, els àngels i Jesús han sentit les pregàries de les persones a qui has ajudat. Quan has arrencat la branca de pi, la Mare de Déu hi ha abocat el perfum de la misericòrdia. A mesura que caminaves, els àngels li tocaven les fulles i les transformaven en or. Al final, quan ho han enllestit tot, Jesús ha contemplat la tasca acabada, l'ha beneïda i, d'ara endavant, a qui toqui aquest arbre, li seran perdonats els pecats i els seus desigs seran atesos.
I així va ser. Diu la llegenda que el pi sagrat encara és a Sant Martí, però la seva força és tan gran que beneeix les persones que ajuden el proïsme la vigília de Nadal, tant se val que siguin molt i molt lluny d'aquest poblet dels Pirineus.
