D’acord, possiblement aquest any no ens podrem trobar tots els que voldríem en una taula i fer aquella benedicció “El niño Jesús que nació en Belén bendiga esta mesa y a nosotros también”; però potser hi ha altres formes d’entaular-nos i relacionar-nos que puguin ser enteses en una perspectiva nadalenca.
En el món semita, entaular-se amb algú
era fer-hi aliança; acollir a taula era sinònim d’acollir a la persona. Per
això era escandalós per als fariseus, la gent “política i piadosament correcta”
del moment, que Jesús mengés amb pecadors (Mt 9,11/Mc 2,16/Lc 15,2); i sembla
que ho feia sovint, fins al punt de ser titllat de “golut i bevedor”! (Mt
11,19). Una manera de fer Nadal és, doncs, “posar un plat a taula” a aquell amb
qui, a priori, no ens relacionaríem perquè considerem distant. Que la “distància
social” sanitària del moment no ens sigui excusa per a una “segregació social”.
Com bé recorda el paper d’embalatge d’una
pastisseria popular de Barcelona, el mot
“company” prové del llatí “cum-panis”,
aquell amb qui comparteixo el meu pa. En el treball i la vida quotidiana de la
comunitat educativa potser no ens entaulem tots plegats, però la nostra manera
d’estar a l’escola pot ser una semblança d’aquesta acollida que és compartir la
taula. No hi haurà “sopar d’empresa” ateses les mesures sanitàries, però la
mateixa empresa i missió del centre educatiu viscuda dia a dia pot esdevenir un
“àpat nadalenc”. Fem de l’aula una taula de Nadal!.
Per acabar, recordem aquella citació
de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i
obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20). Posem-nos
davant del pessebre, la menjadora dels animals, i contemplem aquest infant que
ha vingut per alimentar-nos, nodrir-nos, donar-nos vida. Estiguem atents,
escoltem el truc a la porta, i parem un plat més a la nostra taula. Que casa
nostra pugui esdevenir un nou Betlem, mot que en hebreu significa,
preciosament, “casa del pa”.