(Jordi Llisterri / Catalunya Religió) Ja em perdonaran que pugui semblar desagraït. Aquest diumenge el matinal de cap de setmana de Catalunya Ràdio ha dedicat un extens reportatge a la fe i els joves. Està molt bé i és d’agrair que l’equip de El Suplement de Roger Escapa hagin fixat la mirada d’un espai de màxima audiència en aquest tema. La crítica no és al reportatge, que ha fugit del frikisme i gràcies a Déu ha escollit una noia catòlica normal. La crítica és al substrat. Que un jove sigui creient és una cosa rara? O ens ho han fet creure i ens hem cregut que és una cosa rara? L’esquer del reportatge era una mica això. Ben normal perquè l’imaginari col·lectiu és aquest. Ser jove i creient no és molt normal.
L’única cosa que no he entès del reportatge és perquè calia emmarcar el catolicisme com una herència del franquisme, quan d’això ja en fa 40 anys i tots són morts i enterrats. No crec que hi hagi cap jove catòlic gràcies o malgrat el franquisme (i si cal citar, citem també quins espais van ser els que van acollir la resistència al franquisme, (com tampoc s’emmarca mai el budisme en una teocràcia tibetana (ni l’lslam en la invasió sarraïna...etc.))).
No marxem del tema. És una cosa rara ser jove i creient? Doncs crec que no gaire. A Catalunya n’hi ha molts. Mirem les enquestes del CEO, que no són paraula de Déu però indiquen tendències quantificables. Les dades de cada onada trimestral fluctuen molt perquè no és objecte d’aquestes enquestes l’estudi del fenomen religiós. I el Barometre sobre la Religiositat no s’ha actualitzat des de fa cinc anys. Però totes ens descriuen un panorama semblant. (seguir llegint, molt recomanable!)
