En una ocasió, quan Jesús era criticat pels fariseus per guarir en dissabte, ell els va respondre «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo» (Jn 5,17). Semblaria que Déu és workahòlic, addicte al treball, però més aviat indica que Déu no deixa de treballar perquè no deixa d’estimar. El pensament i l’acció de Déu són expressió d’un amor que es dóna gratuïtament tothora. Així com l’amor no sap d’horaris, sembla que la tasca de Jesús tampoc.
Valgui aquesta nota bíblica per
plantejar un dels temes clau d’aquestes temps pandèmics: el teletreball. El que
era una factor directament vinculat a temes de reducció de mobilitat per motius
sanitaris, ha acabat tenint efectes en àmbits diversos: des de l’organització
empresarial i la comunicació, fins la conciliació familiar i l’educació.
Un tòpic del teletreball és la
sobrecàrrega horària laboral. Quan el treball es viu desvinculat de la pròpia
missió i sentit personals pot acabar esdevenint un drama mentre que, pel
contrari, quan aquest forma part integrada del viure, la perspectiva canvia. El
teletreball pot ser una invitació a cercar maneres de fer-nos més presents i pròxims
- tant en l’àmbit laboral com el familiar - alhora que també qüestiona si allò
a que li dediquem el nostre temps i esforç val la pena.
El teletreball també ha comportat que
molts pares s’han redescobert, a la força, com a mestres. La mobilitat laboral
del dia a dia pot reforçar la idea d’una educació externalitzada: “Descarrego
els nens a l’escola i ells ja s’encarreguen de l’educació”, mentre que el
paradigma del teletreball convida a la internalització familiar del procés
d’aprenentatge d’uns infants que són redescoberts com alumnes, també a casa.
D’acord, el Teo-treball podria ser
pres com a metàfora del tele-treball. Ja sigui actuant telemàticament “como si
presente me hallase” en alguna de les contemplacions que proposava Sant Ignasi
de Loiola als Exercicis Espirituals o bé, com se li atribueix a Santa Teresa,
sent “les mans de Déu”.
«Crist no té ara més cos que el
nostre,
no té més mans ni peus sobre la terra
que els nostres.
Nosaltres tenim els ulls pels quals
ell mira amb compassió aquest món,
nosaltres tenim els peus amb els que
ell camina per fer el bé.
Amb les nostres mans ell beneeix tot
el món,
nosaltres som les mans, els peus, els
ulls de Crist.
Nosaltres som el seu cos.
Utilitzem doncs el do dels nostres
cossos
perquè Crist visqui en el món,
de manera que tots sentin el seu toc
de sanació. Amén»
(Atribuït a Sta. Teresa D’Àvila)
