D’acord, un gra de blat és ben poca cosa. No és gaire “significatiu”, per emprar una paraula recurrent sobre la presència de l’Evangeli en la nostra societat secular o, fins i tot, en les mateixes escoles cristianes. Però, a les portes de la celebració de la Setmana Santa, potser som convidats a prendre a les nostres mans aquesta petitesa i soterrar-la per tal que doni fruit i engendri comunitat (Jn 12,24). Ja de pas, també som convidats a reconèixer-nos nosaltres com hereus d’una cadena de vida – expressada sovint en llenguatge eclesial amb el terme “successió apostòlica” – empeltada amb Aquell qui va lliurar la seva vida per a nosaltres.
Un dels aspectes més comentats per
agents de pastoral educativa en aquests temps de pandèmia és el fet de la
tornada al treball personalitzat. Ja no podem emmascarar l’Evangeli en grans
celebracions emotives o massives. A molt estirar, podem ensabonar als alumnes
amb celebracions de “grups-bombolla”. La mateixa dinàmica es repeteix amb la
resta del claustre i la comunitat educativa: en aquests temps som especialment cridats
a tenir cura de cadascun dels membres més propers, ja siguin companys d’etapa,
famílies o tutors de curs.
Aquesta proximitat ens compromet molt
més perquè, a semblança de la paràbola del bon samarità (Lc 10,25-37), ens
obliga a mirar els marges dels nostre pas pel quotidià i no passar de
llarg. Fer-nos càrrec de les realitats
concretes que ens trobem i carregar amb
les creus alienes a mode de Cirineus escolars, és la millor manera de no
“carregar-nos” (fer malbé) l’Evangeli i poder complir així el manament del
Senyor: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la
seva creu i que em segueixi» (Mt 16,24-28).
Un gra de blat és ben poca cosa. Un
gest de gratuïtat, “d’abnegació” en llenguatge espiritual, és ben poca cosa.
Però és d’aquesta poca cosa que en sorgeix un camp de blat i podem menjar el pa
de cada dia que necessitem per viure.
"Si la nota deia: una nota no fa música, no hi hauria simfonia.
Si la paraula deia: una paraula no fa
una pàgina, no hi hauria llibre.
Si la pedra deia: una pedra no puja
pas una paret, no hi hauria casa.
Si la gota d'aigua deia: una gota
d'aigua no fa un riu, no hi hauria oceà.
Si el gra de blat deia: un gra de blat
no pot pas sembrar un camp, no hi hauria collita.
Si la persona deia: un gest d'amor no
salvarà pas la humanitat, no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni
felicitat damunt la terra.
Talment la simfonia necessita cada
nota,
talment el llibre necessita cada
paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota
d'aigua,
talment la collita necessita cada gra
de blat,
la humanitat sencera et necessita a
tu,
onsevulla que siguis, únic, val a dir:
insubstituïble."
(Michel Quoist)
